Nota d’intenció

Aquesta pel·lícula va néixer d’un desig que feia molt de temps que portava dins meu.

De petit, sempre vaig estar molt unit a la meva àvia. Li feia preguntes constantment, sobre tot. Va ser a mi, quan encara era molt jove, a qui va parlar per primera vegada de la seva història als camps d’internament. Després de dècades de silenci, a poc a poc va començar a obrir-se.

Després va dedicar una gran part de la seva vida a donar testimoni davant de classes i d’alumnes de totes les edats. Per a ella, transmetre la seva història s’havia convertit en una necessitat. Per la meva banda, durant molt de temps vaig tenir al cap la idea de fer algun dia alguna cosa amb aquell testimoni. El naixement dels meus fills ho va canviar tot: va fer néixer en mi la urgència de no deixar desaparèixer aquella memòria.

Al principi, no imaginava fer una pel·lícula. Pensava simplement a fer un vídeo per a la família, en continuïtat amb els muntatges que faig cada any a partir de les nostres imatges personals. Un objecte íntim, destinat als nostres éssers estimats.

Vaig començar a filmar Maria el 2021. Durant hores d’entrevistes, va explicar la seva infantesa amb precisió, força i, de vegades, amb humor. Molt aviat va sorgir la idea d’anar més enllà: tornar amb ella als llocs de la seva història.

Vam fer aquest viatge junts: Maria, la seva filla —la meva mare—, els meus fills i jo. Quatre generacions reunides per recórrer els llocs on havia estat internada de petita. Aquest viatge familiar i històric, tant en l’espai com en el temps, va donar una nova dimensió al seu relat.

Durant la llarga fase de muntatge, la pel·lícula va canviar de naturalesa. Quan va començar el rodatge, Maria encara hi era per explicar ella mateixa la seva història. La seva mort sobtada durant l’elaboració del documental va trasbalsar profundament el projecte. El que havia de ser un document familiar es va convertir en una responsabilitat: preservar un testimoni que ja no podia ser substituït.

La força evocadora de l’exili, la singularitat del recorregut de Maria, però també allò que la seva història té d’universal, em van fer comprendre que seria una llàstima reservar un testimoni així únicament al cercle familiar. La pel·lícula es va convertir en una manera de prolongar el treball de transmissió al qual ella havia dedicat una gran part de la seva vida.

A través d’aquestes imatges, la seva veu, els seus gestos i la seva presència continuen existint. Aquesta pel·lícula és un intent de transmissió, un gest de memòria i una manera, per a mi, de continuar allò que ella havia començat.


Posada en escena

He volgut anar a l’essencial, per no desvirtuar les paraules de Maria amb efectes o artificis de posada en escena.

La pel·lícula es basa en un dispositiu deliberadament senzill: entrevistes filmades a casa seva, amb dos eixos de càmera que permeten captar tant la continuïtat del seu relat com els matisos de les seves emocions. Aquests moments d’intimitat s’entrellacen amb imatges filmades càmera en mà durant els nostres desplaçaments pels llocs de la seva història. Aquestes seqüències, més lliures, situen les seves paraules en el present, en els paisatges que va recórrer de petita.

Al mateix temps, vaig recórrer als arxius familiars i a documentació històrica per completar el seu relat i situar-lo en el seu context.

Em va semblar essencial oferir a l’espectador alguns punts de referència que li permetessin comprendre les qüestions històriques que travessen la seva història personal. Per això, la pel·lícula està esquitxada d’algunes intervencions de veu en off, acompanyades d’imatges d’arxiu i de documents d’època. Aquests elements no pretenen convertir la pel·lícula en un documental històric. No soc historiador. M’he basat en els treballs dels historiadors per oferir algunes claus de comprensió, sense que aquestes passin mai per davant de les paraules de Maria.

He volgut construir imatges obertes i lluminoses, que deixin espai i respiració. Aquesta elecció contrasta amb la duresa d’allò que explica: una infantesa marcada pel confinament, la por i les mancances. Per a mi era important no tancar mai el seu relat en una posada en escena feixuga, sinó crear les condicions per escoltar-lo.

Volia mostrar Maria tal com era: humana, directa, de vegades divertida, sempre sincera. Un dispositiu senzill per deixar existir plenament una veu que, durant molt de temps, no havia tingut lloc.
